És impossible pensar que amb les eines de comunicació de les quals disposem avui s’hagués pogut canviar el gruix dels esdeveniments al voltant dels atemptats de l’11 de setembre del 2011 als Estats Units; de totes maneres, el que és segur és que s’hagués pogut canviar el curs de molts petits esdeveniments, de moltes petites històries personals, gràcies a l’estat d’hipercomunicació en el qual estem immersos.
Si pensem en l’any 2001, probablement ens sorprendrà pensar que no exisita l’eina fonamental per a l’expansió de les xarxes socials o, ampliant-ho, dels mitjans de comunicació social: no hi havia telèfons intel·ligents a disposició del gran públic. No es podia navegar amb dades més enllà dels missatges de text i de veu deixats al contestador. L’iPhone va comercialitzar-se per primera vegada el 2007 i, per més que a molts usuaris Android convençuts ens dolgui, el telèfon d’Apple ha estat durant quasi una dècada el dispositiu que ha arrossegat la popularització de les pantalles tàctils, les aplicacions i, en conseqüència, les xarxes socials. L’any 2001, el mòbil de referència arreu del món era un Nokia de la línia 3000, aquells telèfons compactes, petits i gruixuts amb una pantalla monocrom que mostraven algun gràfic i permetien jugar a la “Serp”.
Cultura digital 