La realitat relativa

L’objectivitat no existeix. Es pot parlar de precisar, de contrastar i, fins i tot, d’actuar de bona fe; però quan s’explica una història, sigui quina sigui, sempre passa pel filtre subjectiu de qui l’escriu o l’edita. Els mitjans de comunicació s’han enfrontat als seus desitjos de ser objectius de forma més o menys honesta durant dècades perquè es considerava que aquest era un valor essencial pels lectors, per l’audiència, pel públic. De totes maneres, la revolució digital ha canviat les coses fins a arribar al punt en què molts professionals de la comunicació es pregunten si l’objectivitat és un valor real que cal preservar. La credibilitat i l’objectivitat mai han estat lligades íntimament però els seus camins tendeixen a separar-se de forma constant cada dia que passa.

La mateixa setmana en què es fa públic que Facebook situarà a Catalunya un dels seus centres internacionals de recerca per la millora en la detecció de les notícies falses (“fake news”), l’entitat d’estudis Pew Research ha fet públic un informe que afirma que dos terços dels enllaços publicats a Twitter cap a llocs web populars són publicats per programes automatitzats (“bots”) i no per persones humanes. Els programes d’edició de veu, d’imatge i de vídeo permeten a qualsevol usuari amb coneixements bàsics d’informàtica alterar documents per fer creure que determinades persones han dit o han fet coses que mai han passat realment.

Si l’objectivitat no existeix, la realitat tal i com la coneixíem fins ara deixarà d’existir aviat. Tots plegats ens haurem de fer la idea que aquells vídeos que ens arriben per Whatsapp o per qualsevol de les xarxes socials poden ser reals o poden ser falsos. La credibilitat de la font tampoc serà determinant: normalment aquests continguts ens arriben de persones dels nostres cercles pròxims, gent amb qui confiem i que probablement han compartit aquella notícia sense cap mala intenció. L’efecte de la bola de neu digital. A Catalunya, només durant el darrer any, hem viscut tota mena d’exemples de notícies falses sobre la situació social i política que han estat reenviades, retuitades o compartides amb passió per tots nosaltres.

Google baixa del núvol

Google ha estat des de sempre una empresa digital. L’èxit global del seu cercador a finals dels 90 va marcar els passos de la majoria dels seus productes d’èxit: Gmail, Drive, YouTube o el sistema operatiu Android són tots serveis basats en la ubiquitat i l’accés a través de múltiples dispositius.

Amb la presentació d’ahir, Google fa el pas definitiu cap a la seva transformació en una empresa que dissenya i ven aparells. La intel·ligència artificial i la realitat virtual són els motors d’aquest canvi.

Els nous aparells marca Google en són el millor exemple: un telèfon mòbil d’última generació, unes ulleres de realitat virtual, un assistent digital que controla la casa intel·ligent o un amplificador de WiFi.

Els gegants digitals es transformen. Google deixa formalment de ser una empresa digital, com també han fet Microsoft o Amazon; i mentrestant Apple amplia els serveis online. Són 4 empreses amb uns inicis i una història completament diferents, però ben aviat seran impossibles de distingir.

Assistents virtuals

 

Assistents virtuals, així és com de moment anomenem els sistemes interactius que ens permeten relacionar-nos amb ordinadors a través de la nostra veu i del teclat com si es tractés d’un assistent en totes les activitats de la nostra vida que es poden dur a terme digitalment.

Què podem fer amb un assistent virtual? Es pot utilitzar un assitent virtual per fer qualsevol tipus de pregunta que es pugui resoldre amb dades disponibles a la xarxa o al seu propi sistema del que se’n podria anomenar “intel·ligència artificial”.

Podem demanar-li que ens informi sobre el temps, sobre notícies concretes i que ens les llegeixi en veu alta. Però també podem connectar-lo a altres aparells de l’internet de les coses i, en aquell moment, adquireix una dimensió completament nova: encendre i apagar els llums, l’aire condicionat o la calefacció a temperatures concretes, engegar o aturar la televisió i els reproductors de música amb un contingut concret, etc. Fins i tot, en terrenys  més pràctics poden servir de guies per a la cuina recordant llistes de compra i encarregant-les online, buscant noves receptes amb les seves quantitats i proporcions o fins i tot servir com a comptador de temps.

Els assistents virtuals més populars en l’actualitat són Siri d’Apple i Cortana de Microsoft, però la innovació de tenir un aparell propi, un dispositiu que està connectat a la xarxa i que a través dels seus altaveus serveix com a majordom virtual és que que probablement marcarà la diferència en els pròxims anys; en aquest terreny són pioners l’Amazon Echo amb la seva Alexa o Google Home amb el seu Google Assistant. Un estudi de Tractica afirma que acabarem el 2016 amb més de 500 milions de persones utilitzant assistents virtuals a tot el món; una xifra que agumentarà fins als 1.800 milions de persones el 2021.

Hereus de KITT

Els cotxes que es condueixen sols (self-driving cars, de moment en direm cotxes autònoms o cotxes autoconduïts) ja no són una idea futurista. Companyies com BMW, Mercedes i TESLA ja han posat a la venda, o posaran a la venda ben aviat, vehicles amb funcionalitats d’autoconducció. Fins i tot companyies tecnològiques com Google han apostat molt seriosament per aquest tipus de vehicle. Diversos estudis prospectius apunten a que en un perídoe de 5 anys hi haurà a les carreteres més de 10 milions de vehicles amb capacitats de conducció autònoma.

Els cotxes intel·ligents existeixen des de fa molt de temps a la literatura i a la fantasia audiovisual. De totes maneres, en destacaria un parell per la seva particular visió de la intel·ligència artificial i sentit de l’humor. Més enllà del Batmòbil i altres vehicles ultratecnològics, va ser la Disney a través d’un popularíssim Volkswagen Beetle que va demostrar les possibiltats dels cotxes autònoms. El 1968 es va estrenar la primera de les quatre pel·lícules de Herbie, el cotxe que prenia consciència de sí mateix i, a banda de participar en carreres dignes de les Wacky Races (o los autos locos) feia d’enllaç amorós entre la parella protagonista. Els anys 80, i segurament inspirat de lluny en Herbie, van ser la dècada de KITT i Michael Knight. La sèrie The Knight Rider (traduïda aquí com a El Coche Fantástico) va fer somiar a milions de nens d’arreu del món en tenir un cotxe intel·ligent, autònom i amb sentit de l’humor.

Els androides somien xais elèctrics?

L’àmbit de l’ètica i la moral és el que està provocant debats més profunds respecte a la intel·ligència artificial i el comportament ètic de les màquines en cas d’accident. La previsible irrupció massiva a les nostres carreteres de cotxes amb capacitats per a autoconducció sense la intervenció de cap persona durant la pròxima dècada ha incrementat aquest debat transformant-lo en un tema molt pròxim i real.

Un equip del MIT està treballant en un projecte que han anomenat Moral Machine. Aquest és un d’aquells temes que genera vertigen després de pensar-hi una estona. Es tracta d’un estudi on tothom pot participar a través del seu lloc web per entendre com les persones valorem el comportament que un vehicle autònom hauria de tenir davant la possibiltat d’un accident amb víctimes mortals.