Ciutat, turisme i cultura: una oportunitat conjunta

La creació i la producció de continguts.

El paper de les institucions culturals públiques i el paper del sector privat, en relació als públics i el turisme

Aquesta ponència s’ha realitzat en el marc de la reflexió de l’Ajuntament de Barcelona sobre “Ciutat, turisme i cultura: oportunitat conjunta”.

Barcelona és una ciutat sobrevalorada. Forma part de les deu primeres ciutats del món (sovint està entre les cinc primeres) preferides per a viatjar i per a viure en tota mena de llistes d’èxits globals. No és necessari entrar a discutir tècnicament els esotèrics criteris de puntuació, valoració i ponderació d’aquests rànquings competitius de ciutats globals on Singapur lluita amb Bogotà al mateix temps que San Francisco s’enfronta amb Copenhagen o Moscou es bat en duel amb Dubai; la realitat és que Barcelona porta molts anys en una lliga global que, des de la proximitat, ens podem mirar amb incredulitat. Si aquesta fos una ciutat tan extraordinària, ens n’adonariem cada dia mentre anem a la feina, ens trobem amb els amics o passegem amb els nostres fills. La ciutat vibrant, energètica i creativa que descriuen les pàgines de revistes de tendències internacionals o les webs d’apartaments de lloguer per dies, queda amagada pels seus propis ciutadans rera un tel de reiterada monotonia i dejà vu.

Capes de realitat

Publicat originalment a El Món de Demà.

La nostra percepció de la realitat està formada per capes d’informació que, una damunt l’altra, formen un tot subjectivament uniforme, com la ceba del cèlebre monòleg de Peer Gynt. Les eines per transformar la realitat a través dels sentits han estat tradicionalment rudimentàries i poc efectives a l’hora de crear un autèntic efecte d’immersivitat. Les reproduccions escenogràfiques o les projeccions amb tecnologia tridimensional no han anat massa més enllà dels efectes que produïen les primeres demostracions cinematogràfiques dels germans Lumière. Fins avui, els humans hem estat perfectament capaços de distingir a través dels nostres sentits allò real d’allò que no ho és, però tot això està a punt de canviar.

Rectangular Ethics

The approach is simple: a trolley goes down by a slope uncontrolled and in its journey there are five people tied that cannot escape in any way; the only thing that could save them is to activate a lever that will cause a change of track of the car causing the death of a person. What should the person responsible for activating the device do? Does it make more sense to save five human lives than only one? Should he do the same if he knew that those five people capable of being saved are condemned for terrible crimes? Who has the authority to make decisions of such caliber? How much is a human life?

Ética Rectangular

El planteamiento es simple: un vagón de tranvía baja descontrolado por una pendiente y en su trayecto hay cinco personas atadas que no pueden escapar de ninguna forma; lo único que puede salvarlas es accionar una palanca que provocará un cambio de vía del vagón provocando la muerte de una persona. ¿Qué debe hacer el responsable de activar el dispositivo? ¿Tiene más sentido salvar cinco vidas humanas que una sola? ¿Haría lo mismo si supiera que las cinco personas susceptibles de ser salvadas están condenadas por crímenes terribles? ¿Quién tiene autoridad para tomar decisiones de tal calibre? ¿Cuánto vale una vida humana?

La realitat relativa

L’objectivitat no existeix. Es pot parlar de precisar, de contrastar i, fins i tot, d’actuar de bona fe; però quan s’explica una història, sigui quina sigui, sempre passa pel filtre subjectiu de qui l’escriu o l’edita. Els mitjans de comunicació s’han enfrontat als seus desitjos de ser objectius de forma més o menys honesta durant dècades perquè es considerava que aquest era un valor essencial pels lectors, per l’audiència, pel públic. De totes maneres, la revolució digital ha canviat les coses fins a arribar al punt en què molts professionals de la comunicació es pregunten si l’objectivitat és un valor real que cal preservar. La credibilitat i l’objectivitat mai han estat lligades íntimament però els seus camins tendeixen a separar-se de forma constant cada dia que passa.

La mateixa setmana en què es fa públic que Facebook situarà a Catalunya un dels seus centres internacionals de recerca per la millora en la detecció de les notícies falses (“fake news”), l’entitat d’estudis Pew Research ha fet públic un informe que afirma que dos terços dels enllaços publicats a Twitter cap a llocs web populars són publicats per programes automatitzats (“bots”) i no per persones humanes. Els programes d’edició de veu, d’imatge i de vídeo permeten a qualsevol usuari amb coneixements bàsics d’informàtica alterar documents per fer creure que determinades persones han dit o han fet coses que mai han passat realment.

Si l’objectivitat no existeix, la realitat tal i com la coneixíem fins ara deixarà d’existir aviat. Tots plegats ens haurem de fer la idea que aquells vídeos que ens arriben per Whatsapp o per qualsevol de les xarxes socials poden ser reals o poden ser falsos. La credibilitat de la font tampoc serà determinant: normalment aquests continguts ens arriben de persones dels nostres cercles pròxims, gent amb qui confiem i que probablement han compartit aquella notícia sense cap mala intenció. L’efecte de la bola de neu digital. A Catalunya, només durant el darrer any, hem viscut tota mena d’exemples de notícies falses sobre la situació social i política que han estat reenviades, retuitades o compartides amb passió per tots nosaltres.