L’objectivitat no existeix. Es pot parlar de precisar, de contrastar i, fins i tot, d’actuar de bona fe; però quan s’explica una història, sigui quina sigui, sempre passa pel filtre subjectiu de qui l’escriu o l’edita. Els mitjans de comunicació s’han enfrontat als seus desitjos de ser objectius de forma més o menys honesta durant dècades perquè es considerava que aquest era un valor essencial pels lectors, per l’audiència, pel públic. De totes maneres, la revolució digital ha canviat les coses fins a arribar al punt en què molts professionals de la comunicació es pregunten si l’objectivitat és un valor real que cal preservar. La credibilitat i l’objectivitat mai han estat lligades íntimament però els seus camins tendeixen a separar-se de forma constant cada dia que passa.
La mateixa setmana en què es fa públic que Facebook situarà a Catalunya un dels seus centres internacionals de recerca per la millora en la detecció de les notícies falses (“fake news”), l’entitat d’estudis Pew Research ha fet públic un informe que afirma que dos terços dels enllaços publicats a Twitter cap a llocs web populars són publicats per programes automatitzats (“bots”) i no per persones humanes. Els programes d’edició de veu, d’imatge i de vídeo permeten a qualsevol usuari amb coneixements bàsics d’informàtica alterar documents per fer creure que determinades persones han dit o han fet coses que mai han passat realment.
Si l’objectivitat no existeix, la realitat tal i com la coneixíem fins ara deixarà d’existir aviat. Tots plegats ens haurem de fer la idea que aquells vídeos que ens arriben per Whatsapp o per qualsevol de les xarxes socials poden ser reals o poden ser falsos. La credibilitat de la font tampoc serà determinant: normalment aquests continguts ens arriben de persones dels nostres cercles pròxims, gent amb qui confiem i que probablement han compartit aquella notícia sense cap mala intenció. L’efecte de la bola de neu digital. A Catalunya, només durant el darrer any, hem viscut tota mena d’exemples de notícies falses sobre la situació social i política que han estat reenviades, retuitades o compartides amb passió per tots nosaltres.
Davant d’aquest futur complex només tenim una opció: preparar-nos. Des dels més petits de casa fins als més grans. Formar-nos per reaccionar de forma crítica davant de qualsevol missatge que ens arriba sense caure en la paranoia i l’obsessió. Senzillament, seria bo habituar-nos a una higiene comunicativa tal i com mantenim la nostra higiene física en la vida diària; intentant saber sempre “qui” ens diu “què” i amb quines intencions.
Fa temps, era habitual sentir la frase “això és així perquè ho ha dit la tele”, o bé, “ho han dit a la ràdio”, o més contundent encara: “ho he llegit a La Comarca”. El simple fet de rebre una informació a través d’un mitjà de comunicació era suficient com per creure que aquella notícia era certa. Avui les notícies ens arriben des de tants llocs que resulta impossible mantenir aquesta actitud. Els mateixos mitjans de comunicació es nodreixen de posts, tuits o missatges digitals per crear els seus continguts.
L’avantatge que els mitjans de comunicació locals tenen en aquest món immers en dubtes sobre la credibilitat és clara. Un exemple personal: fa uns quants anys, amb l’Aleix Planagumà i Òscar Cabana vam començar a treballar a Ràdio Olot en un programa esportiu de caps de setmana. Tots teníem clar que havíem de ser el més precisos, contrastats i neutrals possible, bàsicament perquè l’endemà sortíem al carrer i ens trobàvem cara a cara amb les persones protagonistes d’aquells partits apassionants que relatàvem el diumenge a la nit. La responsabilitat social del periodisme continua intacta en l’àmbit dels mitjans de proximitat. La fidelitat dels lectors i la supervivència del mitjà depenen directament del prestigi personal de qui els gestiona i de la seva honestedat amb la realitat que els envolta.
Si la resposta a la pregunta “qui vigila els vigilants?” és “tota la comunitat” la responsabilitat és compartida. Aquest pot ser un primer antídot davant la pèrdua de credibilitat general i la invasió de notícies falses que ens ha tocat viure.
Cultura digital 