Els hàbits de consum de productes culturals audiovisuals han canviat per sempre. Ho han fet seguint un camí similar al que va traçar el sector de la música amb alguns anys de diferència. Si el món musical va tenir Napster, el món audiovisual ha tingut Megaupload.
Exactament un any després de l’operació global liderada per l’FBI per tancar Megaupload, el seu propietari, conegut com a Kim Dotcom, presenta un nou servei digital destinat a ser-ne l’hereu. Amb el simple nom de Mega, ubicat en un domini de Nova Zelanda, els servei ha aixecat una expectació inusual al món de la cultura digital. Un nivell d’interès d’abast mundial només reservat pels grans de l’economia digital com Google, Apple, Microsoft o Facebook.
Mega és molt més del que era Megaupload. Es tracta d’un servei integral d’emmagatzematge de dades d’altíssima capacitat complementat amb serveis de creació de documents i productivitat en un entorn pensat per convertir-se en una gran xarxa social. Els serveis de Mega tenen quatre nivells. Un de gratuit, amb una oferta agressiva de 50 GB de dades, i tres de pagament, cadascun amb més capacitat fins a arribar als 4 TB per uns 30 dòlars al mes. Mega competeix de forma agressiva en preu, capacitat i velocitat amb els consolidats Google Drive, DropBox, SkyDrive o Box.net.
De totes maneres, el retorn de Kim Dotcom i tot el seu pintoresc entorn comunicatiu, ha tornat a posar en evidència que és molt difícil posar lleis que bloquegin la capacitat dels usuaris per compartir documents a través de la xarxa. En aquest cas, es farà a través d’un complex sistema d’encriptació que permetrà que només els usuaris que pugin un document a la xarxa puguin compartir-lo amb qui vulguin a través d’una clau secreta. L’equip de Mega no tindrà la capacitat de saber què és el que contenen els arxius encriptats, protegint-se d’aquesta manera d’actuacions com les que van permetre l’operació contra Megaupload.
Evidentment, Mega es farà servir massivament, tal com ho va fer la seva predecessora, Megaupload, per compartir arxius de continguts els drets dels quals no seran contemplats ni protegits. La realitat és tossuda i demostra una vegada i una altra que els tradicionals sistemes d’explotació de les produccions audiovisuals han caducat. Les finestres de publicació, que separen l’estrena cinematogràfica de la televisiva i aquesta de la del format físic com el DVD o el BluRay, han de donar pas a un nou sistema d’explotació.
No es pot estar d’acord en res que impliqui la vulneració dels drets que els autors i els productors tenen de les seves obres. Però tampoc es pot pretendre que amb una visió immobilista de la legalitat i la força del FBI com a policia global preteguin mantenir un statu quo que ha quedat antic. La revolució digital ha permès als usuaris de tot el món entendre que poden accedir als continguts que desitgen just en el moment en què ho desitgen; el repte ara és dels sectors professionals, que han de saber convertir aquest augment espectacular de la demanda en un nou model de negoci realment rendible.
Cultura digital 