La publicitat a través de canals digitals, siguin pàgines web o aplicacions per mòbil, és l’única que manté un creixement ininterromput durant els últims anys. És un sector actiu, cada vegada més fort, però poc regulat en alguns aspectes. El gran valor que s’atribueix a la publicitat digital és la capacitat de control de tot el que té a veure amb la quanitat i la qualitat dels seus impactes. Una de les eines de control més utilitzades pel sector publicitari digital són les cookies. Un concepte que partint de la paraula galeta, en anglès, defineix documents de petit format que es descarreguen automàticament a l’ordinador mentre naveguem. Una cookie no és un virus, ni un troià, ni spam. Una cookie és un document que permet seguir el nostre rastre digital.
La Unió Europea va regular de forma restrictiva l’ús d’aquestes eines de rastreig a través d’una directiva de l’any 2002. Cada país ha anat adaptant aquesta directiva de forma diferent, sense massa pressa, però finalment la llei anticookies ha arribat a Espanya. I ho ha fet en una de les formes més severes possibles de cara a les empreses que fins ara n’han fet ús. Bàsicament l’adaptació de la directiva europea a la llei espanyola vé a dir que no es podran utilitzar eines de rastreig digital, encara que siguin anònimes, si l’usuari no ha donat el seu permís explícit.
Això canvia de forma radical el panorama en què haviem viscut fins ara. S’estima que només el 5% de la població fa servir l’opció que contenen tots els navegadors d’internet per prohibir l’entrada de cookies a l’ordinador. Això vol dir que la major part de la població té els seus navegadors plens de petits documents que marquen, en diversos aspectes els seus hàbits i costums digitals.
Per una banda, és positiu poder controlar tota la informació personal que circula per la xarxa, però per l’altra, gran part de la mètrica en la qual es basa el sector publicitari digital queda desarticulada. El pitjor del cas, és que tractant-se d’una normativa que es regula diferent dins de cada país de la Unió Europea, no només genera conflictes entre els propis països de la Unió, sinó que genera una situació d’indefensió absoluta davant de les webs i els canals digitals que són propietat d’empreses de fora d’Europa. Per si això no fos poc, la normativa no indica com s’hauria de fer el procés per tal que l’usuari doni el seu vist-i-plau per poder rebre aquestes cookies.
Les fronteres són molt difícils de posar al món digital. La xarxa és molt difícil de controlar. I el més probable és que la normativa aprovada no permeti controlar millor la nostra privacitat. Els ordinadors continuaran rebent cookies de totes les webs i altres canals que estiguin ubicats en la major part de països del món. La millor solució, com sempre, passarà per informar i formar a tothom en els nous usos, avantatges, riscos i perills de la xarxa. En un món digital sense barreres, el millor remei per estalviar disgustos és una bona formació.
Cultura digital 