La caixa del The New York Times

Els diaris són els mitjans de comunicació que més durament han experimentat el canvi de costums comunicatives arran d’internet. La majoria de grans diaris del món disposen d’una edició digital gratuïta que es pot consultar a través del seu web o de qualsevol de les aplicacions per a suports mòbils. Aquesta gratuïtat de continguts i la dependència absoluta de la publicitat com a única via d’ingrés han fet que la situació econòmica de moltes d’aquestes empreses de comunicació sigui crítica.

Des de fa temps, certs mitjans de comunicació s’estan posicionant en contra de la política de gratuïtat total que impera a la xarxa i, liderats pel propietari del poderós grup News Corporation, Rupert Murdoch, estan plantejant noves modalitat de pagament per continguts d’actualitat a la xarxa. Dins d’aquesta dinàmica, segur que un dels moments clau serà quan el 28 de març, el The New York Times, un dels diaris de referència mundial i, especialment a internet, deixi de ser gratuit.

Després d’una primera fase de test només pel mercat canadenc, a finals de març, l’edició digital del The New York Times començarà a operar amb un nou model de pagament per accedir als seus continguts. La fòrmula és original, innovadora i apel·la al sentit de responsabilitat dels seus lectors per tal que ajudin amb el seu finançaent al manteniment del periodisme de qualitat.

Tots els usuaris de la web del diari podran accedir de forma gratuita a 20 articles cada mes. Després d’haver consumit aquests vint articles apareixierà un missatge explicatiu en el qual es suggerirà a l’usuari que es faci subscriptor digital.

De moment, s’oferiran tres tipus de tarifa diferent depenent del tipus d’accés a continguts que cada usuari vulgui fer. El paquet bàsic costarà 15 dòlars al mes i permetrà als usuaris accedir a tots els continguts del The New York Times a través del web i de les aplicacions per a telèfons mòbils.

Els subscriptors a l’edició de paper del diari i de l’International Herald Tribune, l’edició internacional del The New York Times, tindran automàticament el paquet d’accés a continguts digitals només mantenint la seva subscripció al paper.

Per no perdre audiència, o per limitar-la al màxim possible, la pàgina principal del diari a internet serà sempre accessible de forma gratuïta i també ho seran els enllaços que es generin a través de les xarxes socials com Facebook o Twitter.

Els models de pagament per a accedir a continguts, també coneguts com a paywalls, són vistos per una part de la indústria de la premsa diaria com a l’única salvació possible davant la profunda crisi que viu el sector. Diaris pioners con el The Wall Street Journal o d’altres més tardans com el The Guardian britànic estan experimentant amb diversos models de pagament per continguts sense que cap, de moment, hagi aconseguit la fórmula definitiva de l’èxit.

Serà interessant seguir d’aprop què passa amb el The New York Times quan esdevingui un diari digital de pagament. Especialment amb els més de trenta milions d’usuaris únics que visiten mensualment el seu web.

Mentrestant, la resta de la indústria de la comunicació seguirà buscant crear nous models de negoci per mantenir l’statu quo. De moment, sense trobar-los.